dimarts, 14 de desembre del 2010

Moleskine pg. 23

Sagnava quan em va besar
llavors, les ferides, me les va curar.
Tot el que em va dir
totes, les ferides, me les va guarir.
El cafè que vam fer
cap, de les ferides, les vaig patir.
El món és un merder
tot, i les ferides, van fugir.

Mama
Primer vaig xuclar del teu pit
i et succiono i consumeixo
cada dia i alguna nit.
Jo creixo de tu
i se t'arruga la pell
i en sóc part de tu
però no la teva persona.
I ho dic, t'estimo
i gràcies i merci.
No hi ha deute a la vida.
La faig crèixer
de tu i amb tu
tort o dret
i se't cansa la vista
i en sóc part, de tu.

Et vaig beure
i ets gasolina
Vas fumar
i m'has inmolat
Vaig ser foc
i sóc cendra
Tocava de peus a terra
i ara volo al teu cel
Cauré al mar
sere llum al fons
Voldràs venir
però t'ofegaràs en mi.

La nit arquejada
de Sant Martí
esquitxada
en l'absolut
a tot volum
petons de neó
i llums falsos.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Moleskine pg.22

Val més una soledat escollida que una solitud imposada.

Era a la clínica, esperava sobre aquella cadira, o potser era una camilla. Molt ergonòmica, negra, tenia dos llocs per a posar-hi les cames i no acabar en una posició gaira digna. Duia aquella bata lligada a l'esquena. Tenia fred i estava sola entre les cortines tancades. Ombres s'insinuaven darrere les teles que penjaven i murmuràven i xiuxiuexaven coses, coses que xocàven contra ella i la feien extranyar-se. Va entrar una enfermera i li va dir - Seu maca - Ja sec - Amb les cames enlaire, maca -.
Ho va fer, estas be? Si. En vols parlar? Normalment les noies després de... Després de què? Quan podré tornar al conservatori? Estava tocant el nocturn per piano i violí no.9 de Chopin i m'he llevat aqui.
Després d'una violinació.

La vida es aprender a bailar sin suelo firme.

HORROR VACUI.

Mata el tiempo antes que el tiempo te mate a ti. 11:34h
Sigues un creador de començaments.

Sóc en hores baixes
tan com els instints
quan l'època oscil·la
i et mulles al fang
el cervel convulsa
i els dubtes bramen
la voluntat mandreja
i revius per inèrcia.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Moleskine pg. 21

Ens farem siamesos
descorda'm el cos
tot es torna vermellós
ho sento tot calor
escolto la suor
toco la sed
la que és per parlar calla
caçaré papallones
i les posaré al teu estòmac.
Mossego la poma
i el pecat original
no serà genuí mai més
el gust de la seva carn
l'aigua del seu desig
córren llavis avall
beuré del licor
de veure el plaer.
i es pot encendre
un llumí de foc
per mirar-te als ulls
tota aquesta nit
i l'endemà ens trobarem
dins d'aquest llit.

T'arrencaré els ulls
escriuré sobre el teu pit
et mossegaré la carn
caçaré papallones i
te les posaré a l'estòmac.
Seré com et vull
sigues com em vols.

Enviem l'ara fins a l'infinit.
Extenguem el final a l'oblit.
El principi va quedar escrit.
Fem durar la felicitat fins l'eternitat.

Inconsciència adulta
desconeixença de criatura
rauxa instintiva ver el món
la trascendència no és un joc
i el descuit pot acabar amb foc.

El cor m'és fraccions
i el cap un garbuig
per les meves accions
des del que no es veu
i les teves decisions.
Mirant el cel d'amunt
i les seves explosions.
Tots els possibles camins
tenen sempre fatals direccions.

dijous, 18 de juny del 2009

L'amic invisible (i indivisible)

Un dia et lleves i sents que ja en tens prou d'amics i que no en vols més, que els que tens ja els estimes prou. Bé, en aquell dia te n'adones que tens un buit nou per omplir i que quan fa temps que no l'omples té un nostàlgic gemec i que, en canvi, quan intentes omplir-lo, sempre en vol més. I n'aprens de tot això. I llavors és quan quedes amb la Marta Estaran per fer un cafè i ens expliquem com ho fem per omplir aquell buit i que, també, ens estimem molt.

Novembre del 2008

divendres, 12 de juny del 2009

Moleskine pg.20

Versos ordenats i sincers
Octosíl·labs xerren de tu
Una rauxa sentimental
nascuda del petó més pur
i la carícia més normal.

Ara m'has esgarrapat
i no sé si fer-hi res més
tinc abstinència de tu
i fins que el temps m'ensenyi
em lleparé el propi cor.

Reunit en un, trencat en mil.
No em dec lluitar contra tot
vull fluir dins de la corrent
no ver del mar un lloc desert
ni d'una muntanya, una vall,
realitat, la veritat.

No vull esperar assegut
la criatura d'un altre món
nascuda, per ser de jo.

El torbellino de tu pelo es como tu mente.

No em dec lluitar contra els elements
fer-ne del mar un lloc desert
ni d'una muntanya una vall
o de la realitat, la veritat

Sóm fastigosament perfectes
tan sol mira qui tens al costat.
No tinc la força que fa caure
les fulles dels arbres
la que mou els núvols
gira la terra
i fa nèixer un nen petit.

dilluns, 25 de maig del 2009

Moleskine pg.19

"El mirall de la veritat s'esmicolà a l'orígen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmanteix una engruna d'autèntica llum"
Salvador Espriu

Fes-me cas els dies senars
perquè els meus principis
no els ting ni de bon tros clars.
Les idees i els ideals són dolços
i romàntics i per ser coherent
cal hipocresia humana i bons cors.
Per a ser genuí defensa a tort i a dret
la teva utipia, fes sentir babay
a qui davant la injustícia es queda fred.

Arrenca somriures a un epitafi
Uns mots encreuats fan badallar l'avi.

M'ha semblat veure la felicitat
Ballant beguda en un bar.
Corrent al pati escolar.
Mirant el cel quan és clar.
Besant una barba prop del mar.
Perdent el tren i havent d'esperar.
Badallant un diumenge al matí de Març
He vist la felicitat en la quotidianitat.

Qui saltarà sense xarxa?
Ells no troben les paraules
i la música és molt alta.
No volen llepar-se les ferides
volen llegir-se amb els ulls clucs.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Moleskine pg. 18


"Todos somos iguales, pero algunos más iguales que otros"
Orwell

Me alejo de ti por miedo a perderte
el cañón obús de mi imaginación
echa a volar paranoias
de tinta azul, retrato de mi
patologia piscótica
que combulsa con los dias
de distáncia y vomito palavras
absurdas de estupidez y obsesión.

Dels errors se n'apren. Per algun motiu aqeusta frase [és] en plural.
A la tercera va a la vençuda! Tornem-hi amb la pluralitat.

Deu haver-hi un plaer terriblement inaguantable quan aconsegueixes allò impensable, quelcom tan agradable i dolorós.

Ella fumava aquella cigarreta sobre la seva allargada ombra d'una tarda d'hivern. Sota un sol baix per l'hora que era. Tornava a fumar ara que de nou estava sola. Una cigarreta es fuma solitària, en solitud, en soledat. S'havia reenganxat al vici, per substituir-lo. L'havia deixat. Es deia: "deu ser com besar un cendrer" i es feia fàstig. I no va ser ella, per voler canviar i no tenir els dents grocs va marxar. Mai li havia retret res, però no fumava, ho volia deixar per estar per consideració. I va canviar. Potser era el fum blanc el que els lligava, la sensual manera d'escupir-lo, el plaer d'aspirar-lo i sentir com li asfaltava els pulmons. Ara tornava a fumar una sola cigarreta.